top of page
José María Muñoz Gracia
“Els serveis que té aquest barri no els té cap altre barri de Girona”.
Nascut a un poble de Còrdova, va arribar al barri l’any 1965 i va treballar com a sabater durant 40 anys. “Al principi, el carrer Bastiment, que és on tenia jo la sabateria, estava sempre ple de fang i no hi havia res. Ens van dir que paguéssim mil pessetes per asfaltar-lo”, explica un matí de febrer al mercat del Passeig Sant Sebastià que, diu, “està molt animat”. Avui, en Josep Maria assegura que per ell “el barri ha anat a millor, encara que molta gent el critiqui”. “Tinc el CAP a dos passos. Un col·legi, una guarderia, un institut, un camp de futbol. I tens de tot, sobretot un autobús cada quinze minuts que et porta al centre”.
Nascut a un poble de Còrdova, va arribar al barri l’any 1965 i va treballar com a sabater durant 40 anys. “Al principi, el carrer Bastiment, que és on tenia jo la sabateria, estava sempre ple de fang i no hi havia res. Ens van dir que paguéssim mil pessetes per asfaltar-lo”, explica un matí de febrer al mercat del Passeig Sant Sebastià que, diu, “està molt animat”. Avui, en Josep Maria assegura que per ell “el barri ha anat a millor, encara que molta gent el critiqui”. “Tinc el CAP a dos passos. Un col·legi, una guarderia, un institut, un camp de futbol. I tens de tot, sobretot un autobús cada quinze minuts que et porta al centre”.
Albert Riera
“Tenim un skatepark de poble”.
Té 24 anys, i tot no ser veí del barri, Albert Riera fa anys que acostuma a venir a Can Gibert per fer esport, especialment al parc Jordi Vilamitjana. Ell és un dels joves que van lluitar durant anys per aconseguir el skatepark i que ara s’oposen al trasllat del parc. “Nosaltres sempre havíem anat a Fontajau, que és petit i no té massa manteniment. Vam demanar sempre el parc, i de fet això que tenim ara no és ni la meitat del què ens havien dit que farien. I a sobre aquest parc, que s’ha preparat durant tants anys, el volen fer més lluny encara, el volen portar fins a l’autopista”, assegura.
Té 24 anys, i tot no ser veí del barri, Albert Riera fa anys que acostuma a venir a Can Gibert per fer esport, especialment al parc Jordi Vilamitjana. Ell és un dels joves que van lluitar durant anys per aconseguir el skatepark i que ara s’oposen al trasllat del parc. “Nosaltres sempre havíem anat a Fontajau, que és petit i no té massa manteniment. Vam demanar sempre el parc, i de fet això que tenim ara no és ni la meitat del què ens havien dit que farien. I a sobre aquest parc, que s’ha preparat durant tants anys, el volen fer més lluny encara, el volen portar fins a l’autopista”, assegura.
Irina
“Està com molt separada la part de la gent gran de la part de la gent jove”.
Veïna de Can Gibert d'ençà que té ús de raó, la Irina és una de les persones més actives de l’Espai Jove Güell, centre que fa activitats socioculturals pels joves dels barris. Irina, de vint-i-dos anys, assegura avui que Can Gibert és un barri viu: “Es fan moltes activitats per a tots els col·lectius. Mai saps ben bé què passa, però sempre passen coses, és un barri molt viu. Estaria bé que això se sabés, jo ho sé perquè ho veig, però no hi ha molta difusió o coneixement sobre el barri”.
Veïna de Can Gibert d'ençà que té ús de raó, la Irina és una de les persones més actives de l’Espai Jove Güell, centre que fa activitats socioculturals pels joves dels barris. Irina, de vint-i-dos anys, assegura avui que Can Gibert és un barri viu: “Es fan moltes activitats per a tots els col·lectius. Mai saps ben bé què passa, però sempre passen coses, és un barri molt viu. Estaria bé que això se sabés, jo ho sé perquè ho veig, però no hi ha molta difusió o coneixement sobre el barri”.
Salif
“El punt més negatiu, i és un problema col·lectiu, és la manca d'habitatge”.
Va arribar del Senegal l’any 2022, després d’una odissea, buscant una nova llar, i la va trobar a Can Gibert gràcies a un conegut. Avui, en Salif, de trenta-un anys, explica que l’Espai Jove és la seva família, i que aquí ha après a parlar català i castellà. “Can Gibert és un bon barri tot i que costa trobar pis”, diu en Salif, abans de destacar que al barri no ha “sentit molt de racisme”. “Aquí la gent es barreja, no estan separats els blancs i els negres, en altres llocs, sí”, assegura una tarda a l’Espai Jove.
Va arribar del Senegal l’any 2022, després d’una odissea, buscant una nova llar, i la va trobar a Can Gibert gràcies a un conegut. Avui, en Salif, de trenta-un anys, explica que l’Espai Jove és la seva família, i que aquí ha après a parlar català i castellà. “Can Gibert és un bon barri tot i que costa trobar pis”, diu en Salif, abans de destacar que al barri no ha “sentit molt de racisme”. “Aquí la gent es barreja, no estan separats els blancs i els negres, en altres llocs, sí”, assegura una tarda a l’Espai Jove.
Montserrat Betllori
“Molt de comerç s’ha anat tancant, hi ha una mancança d’això”.
Veïna de Santa Eugènia, Montserrat Betllori freqüentava sovint el barri de Can Gibert, ja que el seu marit, el Llorenç Gironès, era “el fotògraf del barri”. Però ja fa temps que el seu negoci de fotografia ha tancat, i la Montserrat continua venint a un barri que ha vist passar per totes les etapes. Un matí al mercat, explica que abans “la gent es coneixia molt més, era un barri molt familiar, hi havia molt de comerç. Tota aquesta gent o s'han jubilat o han anat a altres barris”. La Montserrat assegura que “no hi ha hagut un relleu. A l'altre costat del pont, a Sant Narcís, els passa el mateix”.
Veïna de Santa Eugènia, Montserrat Betllori freqüentava sovint el barri de Can Gibert, ja que el seu marit, el Llorenç Gironès, era “el fotògraf del barri”. Però ja fa temps que el seu negoci de fotografia ha tancat, i la Montserrat continua venint a un barri que ha vist passar per totes les etapes. Un matí al mercat, explica que abans “la gent es coneixia molt més, era un barri molt familiar, hi havia molt de comerç. Tota aquesta gent o s'han jubilat o han anat a altres barris”. La Montserrat assegura que “no hi ha hagut un relleu. A l'altre costat del pont, a Sant Narcís, els passa el mateix”.
Josep Maria Dalmau
“Can Gibert va ser el gran projecte urbanístic del franquisme a la ciutat”.
Va arribar a Can Gibert el 1980, quan encara estava tot per asfaltar i “l’única cosa que hi havia era el col·legi”, i des de llavors s’ha implicat en la vida social del barri. Des de fa més de vint anys, Josep Maria Dalmau forma part de l’Associació de Veïns de Can Gibert, i avui és el secretari. Una tarda de juny, al local social, deixa clar que la mesura més urgent per millorar la zona és que l’Ajuntament “s’encarregui de la neteja dels patis interiors dels edificis”, una fita assolida fa anys amb un conveni que, posteriorment, es va rescindir. Josep Maria, a més, està implicat, com gran part del barri, en les mobilitzacions que reclamen que el parc Jordi Vilamitjana no sigui traslladat.
Va arribar a Can Gibert el 1980, quan encara estava tot per asfaltar i “l’única cosa que hi havia era el col·legi”, i des de llavors s’ha implicat en la vida social del barri. Des de fa més de vint anys, Josep Maria Dalmau forma part de l’Associació de Veïns de Can Gibert, i avui és el secretari. Una tarda de juny, al local social, deixa clar que la mesura més urgent per millorar la zona és que l’Ajuntament “s’encarregui de la neteja dels patis interiors dels edificis”, una fita assolida fa anys amb un conveni que, posteriorment, es va rescindir. Josep Maria, a més, està implicat, com gran part del barri, en les mobilitzacions que reclamen que el parc Jordi Vilamitjana no sigui traslladat.
Cristobal Tarifa
“El barri està gairebé com estava abans”.
Cristobal Tarifa és el president de l’Associació de Veïns de Can Gibert, barri al qual va arribar el 1969. La seva família, d’origen andalús, va ser una de les famílies que van viure a les barraques de Montjuïc i després es van traslladar a altres zones de la ciutat fins a arribar a Can Gibert, un barri que van començar a construir amb les seves mans després que el Patronat Benèfic de la Santa Creu de la Selva aixequés els primers pisos. “Vam començar a tirar grava nosaltres i després l’Ajuntament va començar a asfaltar. El camp de futbol, de fet, el vam fer els veïns: un estirava els cables amb un camió, un altre posava les valles, i així tot”, assegura en Cristóbal, que a més jugava a futbol. Una foto de 1994, que es pot veure a l’exposició, dona fe de les seves paraules.
Cristobal Tarifa és el president de l’Associació de Veïns de Can Gibert, barri al qual va arribar el 1969. La seva família, d’origen andalús, va ser una de les famílies que van viure a les barraques de Montjuïc i després es van traslladar a altres zones de la ciutat fins a arribar a Can Gibert, un barri que van començar a construir amb les seves mans després que el Patronat Benèfic de la Santa Creu de la Selva aixequés els primers pisos. “Vam començar a tirar grava nosaltres i després l’Ajuntament va començar a asfaltar. El camp de futbol, de fet, el vam fer els veïns: un estirava els cables amb un camió, un altre posava les valles, i així tot”, assegura en Cristóbal, que a més jugava a futbol. Una foto de 1994, que es pot veure a l’exposició, dona fe de les seves paraules.
Rosa Fernando Pérez
“La gent gran estem una mica abandonats”.
Rosa Fernando, nascuda a Barcelona, va venir a viure al barri l’any 1968, quan Girona “estava plena de soldats i capellans”. Quan hi va arribar, encara va poder veure com el carrilet d’Olot passava per sobre del riu Güell, al costat del pont del Dimoni, que aviat va ser desmantellat per canalitzar el riu. “Calia anar a peu a tot arreu, el barri estava per asfaltar, no hi havia botigues ni col·legis, però érem joves”, recorda la Rosa. Avui, afirma que el barri “està més arreglat, però està xungo, cada un va com li dona la gana”. “Els fills se n'han anat tots, i la gent gran estem una mica abandonada, el diumenge no hi ha autobusos i jo no puc caminar”, assegura la Rosa, abans de concloure: “però jo no me n'aniria del barri”.
Rosa Fernando, nascuda a Barcelona, va venir a viure al barri l’any 1968, quan Girona “estava plena de soldats i capellans”. Quan hi va arribar, encara va poder veure com el carrilet d’Olot passava per sobre del riu Güell, al costat del pont del Dimoni, que aviat va ser desmantellat per canalitzar el riu. “Calia anar a peu a tot arreu, el barri estava per asfaltar, no hi havia botigues ni col·legis, però érem joves”, recorda la Rosa. Avui, afirma que el barri “està més arreglat, però està xungo, cada un va com li dona la gana”. “Els fills se n'han anat tots, i la gent gran estem una mica abandonada, el diumenge no hi ha autobusos i jo no puc caminar”, assegura la Rosa, abans de concloure: “però jo no me n'aniria del barri”.
Silvia Sosa
“A la gent cal donar-li espai, sinó es difícil que entri a fer coses”.
Silvia Sosa va venir a viure a Can Gibert fa vint anys, després de viure un temps al País Basc, on va arribar des de Xile. Des de llavors, la Silvia assegura que ha vist canviar molt el barri. “Al costat de l’escola Montfalgars hi havia una cavallerissa i jo passava amb la meva filla i li donavem de menjar als cavalls”, rememora. Ara, la Silvia considera que al barri hi ha “més associacions, més grups que s'ajunten per fer coses i això és molt bo”. “Cal donar-li espai a la gent, sinó és difícil que entri a fer coses”, afegeix la Silvia, que juntament amb la seva filla Lucia va crear l’associació Mayla sobre maternitat i criança, a més de ser molt activa en el moviment feminista als barris.
Silvia Sosa va venir a viure a Can Gibert fa vint anys, després de viure un temps al País Basc, on va arribar des de Xile. Des de llavors, la Silvia assegura que ha vist canviar molt el barri. “Al costat de l’escola Montfalgars hi havia una cavallerissa i jo passava amb la meva filla i li donavem de menjar als cavalls”, rememora. Ara, la Silvia considera que al barri hi ha “més associacions, més grups que s'ajunten per fer coses i això és molt bo”. “Cal donar-li espai a la gent, sinó és difícil que entri a fer coses”, afegeix la Silvia, que juntament amb la seva filla Lucia va crear l’associació Mayla sobre maternitat i criança, a més de ser molt activa en el moviment feminista als barris.
bottom of page